A les escoles FEDAC creiem en els joves. Creiem en l’impuls que els mou a desenvolupar una mirada crítica a l’statu quo i als sistemes socials que són injustos.
El mestre ha de poder extreure aquesta rebel·lia del jove, una rebel·lia que no ha de ser destructiva, sinó que ha de possibilitar el bé comú i la construcció social. Com podem despertar la necessitat del bé comú a l’escola? Com podem enfocar el jove cap a l’horitzó ètic de la construcció social?
Només cal una cosa, creure’ns la màxima del filòsof i pedagog John Dewey (1859-1952): “L’escola no és una preparació per a la vida, sinó que és la vida”. Cada escola és un laboratori social i intercultural on l’alumne experimenta, fa hipòtesis, dedueix, qüestiona paradigmes, dialoga, posa en dubte allò que creu, busca arguments per apropar-se a la veritat, crea propostes a partir de les necessitats i es troba a si mateix i el seu paper en el món.
Dur l’escola a trobar la humanitat
Creure que l’escola és la vida ens ha de portar a anar més enllà de les seves les parets i a desenvolupar l’acte educatiu en qualsevol lloc on hi ha humanitat i paradigmes a qüestionar, paraules que ens recorden a Paulo Freire. Així, amb aquesta voluntat de fer de l’escola un laboratori social en qualsevol topos, hi ha certs moments a l’any en què la nostra escola es desenvolupa en els carrers de Barcelona, i els nostres educadors són els sensesostre que habiten la ciutat.
Quedem un divendres qualsevol cap a les 19 h a la Residència d’Elisabets de les Dominiques de l’Anunciata, on les germanes ja ens estan esperant amb la sala a punt. Els alumnes prèviament s’han inscrit a la proposta de manera voluntària. Una trentena de joves hi arriben. Allà preparem entrepans per a les persones sense llar. Després tenim un moment dialògic per prendre consciència d’allò que farem. Acostuma a acompanyar-nos un expert vinculat amb el voluntariat social o el sensellarisme. Compartim els nostres neguits i per què som allà. Cap a les 20.30 h sortim al carrer en grups petits, que passegen pel centre de Barcelona amb els ulls ben oberts, a la recerca de persones sense sostre.
El més important quan trobem una persona és apropar-nos-hi d’un en un, parlar amb ella amb dignitat i preguntar-li com es diu després de presentar-nos. El nom és tan important! Forma part de la nostra identitat. Dir-los pel seu nom és una manera de reconèixer el sagrat de la seva persona.
La vida que passa mentre fem classe
Els repartim un entrepà, un suc, un got de caldo, fruita i galetes. I ens aturem una estona a escoltar el que ens volen compartir. Alguns mantenen la seva mirada perduda i no volen parlar. Els respectem i continuem el viatge. Altres comparteixen el seu dia a dia al carrer, expliquen la seva vida i els motius pels quals es troben en aquesta situació. Alguns, fins i tot, donen consells al joves sobre hàbits de consum i de vida; els insten a portar una vida sana, a cuidar les relacions, a estimar les persones i a ajudar.
I, de cop i volta, acompanyant els joves en aquesta experiència de sentit t’adones que el mestre està sent la persona sense sostre, amb el seu patiment, amb les seves adiccions, amb les seves històries, amb el seu sentit de l’humor i amb el desig que els joves que l’escolten puguin tenir més sort que ella i puguin prendre bones decisions. En aquests moments, la distància que ens separa del nostre amic del carrer es fa cada vegada més curta, i ens adonem que el sagrat és present en els seus ulls de la mateixa manera que en els nostres. La trobada ens apropa a l’essència que hi ha en cada ésser, i ens mou a deixar-nos il·luminar per la presència del germà que no viu en unes condicions dignes, que no és tractat com a persona. I fins i tot aleshores, ens parla de grans veritats i ens humanitza.
Gràcies, mestres del carrer, per recordar-nos que l’escola és a fora, en la vida que passa mentre fem classe.
Verónica Castillo Herrerías
Responsable de l’àrea de recerca i sentit (RiS) de les escoles FEDAC
